“La ment i practicar esport m’han ajudat molt a superar la COVID-19”

Publicat 21 de setembre de 2020

RHB_Drassanes_Mercedes_Moller

Mercedes Möller Parera
Metgessa especialista en Medicina Física i Rehabilitació
Responsable de la Unitat de Rehabilitació Drassanes, al CAP Drassanes
SAP Suport al Diagnòstic i al Tractament

De pare noruec i mare catalana, aquesta metgessa especialista en Medicina Física i Rehabilitació ha desenvolupat tota la seva trajectòria professional en aquesta unitat del CAP Drassanes i que dirigeix des de fa més de 16 anys. La doctora Möller combina la seva professió amb una intensa afició a l’esport que l’ha portat a posseir nombrosos títols d’atletisme tant en pista, com en muntanya, a nivell internacional i també alguns rècords. Entre els seus triomfs destaca el Campionat del Món de 100 kilòmetres en ruta en categoria màster femenina (W60), el setembre de 2018, al cobrir la distància en menys d’11 hores.

Com comences a practicar esport?

Des de petita, quan no practicava un esport era un altre, i ara, per afinitat amb les amistats. Si em proposen anar amb bicicleta, jo l’agafo, si em diuen de pujar a la muntanya, allà que hi vaig. Les vacances amb la família sempre han sigut amb esport: una ruta pel riu Danubi amb bici, la Titan Desert en bicicleta de muntanya (pel desert del Marroc) … 

Això vol dir que l’afició també ha passat als teus fills?

Als tres fills els hi agrada molt i fan esport per afició, però el petit és jugador professional d’esquaix, és el número 49 del món.

De totes les proves que disputes, quina és la teva especialitat esportiva?

A l’esport soc multifacètica. Faig carrera a peu, ciclisme, pàdel, esqui, i tots se’m donen força bé. A l’atletisme, com a disciplina, vaig començar amb uns 50 anys i només fa set que m’he federat. He acabat disputant campionats d’Espanya, d’Europa i del Món, però fa 10 anys no sabia què era una pista d’atletisme.

Com afronta una persona un repte com córrer 100 km?

És afició i una qüestió de mentalitat perquè aquesta cursa gairebé no la vaig preparar. Un amic em va convidar a una cursa a Granada, “La Pujada al Veleta”, que consistia a pujar de 640 metres d’altitud fins a Serra Nevada, a 3.400 metres, en un recorregut de 50 km. Vaig acabar i ell mateix em va animar a fer el Campionat del Món de 100 km a Croàcia, que era tres setmanes després.

És una qüestió mental?

Lògicament sempre has de tenir una preparació física, però per aconseguir alguns objectius la ment és un factor imprescindible. Quan portes 70 km penses que ja només queden trenta. Encara és una distància important, però gairebé has acabat i, si tens aquesta il·lusió d’acabar allò que has començat, la ment t’ajudarà. Hi ha una frase de Marty Rubin que m’encanta: “El millor truc de la ment és la il·lusió que existeix”. Hem de confiar i creure’ns que ho podem aconseguir, ja sigui en l’àmbit esportiu ja sigui en l’àmbit professional, ja sigui en el nostre dia a dia.

Aquesta part mental també l’entrenes?

No, potser és una capacitat que tinc. Em poden més les ganes i la il·lusió. A més, no tinc pressió pel resultat perquè l’objectiu mai és guanyar, només em mentalitzo per acabar les coses que he començat amb il·lusió. De fet, gràcies a aquesta capacitat crec que he superat la COVID-19. Vaig estar ingressada 14 dies i els primers creia que no me’n sortiria. La família i les amistats comparàvem la malaltia amb una cursa i m’animaven a arribar a meta abans que la infecció. “Si has pogut córrer 100 km, pots amb el virus”, em deien. Quan vaig sortir de l’hospital els hi comentava que a l’últim kilòmetre li havien agafat rampes als virus i l’havia aconseguit avançar. Els estic agraïda de tot cor pel suport que he rebut en aquesta competició contra la COVID-19 i em sento orgullosa d’haver guanyat la cursa més difícil que mai he corregut i de poder explicar-ho. A vegades no et veus capaç, et manquen les forces, però la ment et dona energia. Això i practicar esport m’ha ajudat molt amb el coronavirus.

Has pensat una data límit per deixar de competir?

Tinc clar que sense l’esport no hi puc viure. He d’estar molt malament per deixar-ho. De totes maneres ja he començat a practicar altres tipus d’esports com el golf i el gaudeixo moltíssim. El més important és gaudir el que facis sigui quin sigui el nivell, ja que l’exercici físic és salut, això ningú ho pot dubtar. 

Existeix una barrera on l’esport deixa de ser saludable i hi ha risc per a la salut?

Sí. Per exemple, jo no tornaré a córrer una cursa de 100 kilòmetres perquè no és saludable, i menys amb 60 anys. El problema de l’esportista és l’ànsia per superar-se i guanyar uns segons, o uns centímetres i l’estrès que això suposa. Jo tinc bones marques i m’agrada fer esport, però jo no competeixo, jo participo. Vinc des de Sant Just Desvern cada dia amb bicicleta al CAP Drassanes. Són 10 kilòmetres d’anada i uns altres deu de tornada. Però no soc estricta amb els entrenaments perquè m’importa gaudir, no guanyar. Si guanyo és perquè tinc unes aptituds que potser altres no tenen.

És difícil controlar aquesta ànsia de superació?

Crec que és positiu tenir reptes en la vida per estimular-te a fer les coses millor. En l’esport entenc que, si et trobes cada vegada millor, vols superar-te encara que sigui un risc. Aquest tipus de filosofia suposa lesions que poden ser cròniques, però l’esportista sempre se n’adona després de la lesió. En el meu cas, crec que el risc de lesió és menor perquè combino diferents esports amb estiraments, ioga i d’altres activitats.

Arriben a la Unitat de Rehabilitació persones amb lesions per excés d’esport?

Sí, però potser només un 10%. Arriben per trencament fibril·lar de bessons, esquinç de turmell… No és la nostra patologia estrella, encara que gaudeixo molt amb aquest tipus de pacients i ells amb mi, ja que ens entenem bé.

Vas escollir l’especialitat de Rehabilitació per la relació amb l’activitat física?

Estava entre pediatria i rehabilitació, però crec que pediatria és més sacrificat en l’àmbit emocional i, com sempre m’ha agradat l’esport, vaig pensar que compaginaria bé amb la meva afició i m’ajudaria en cas de lesions. També vaig treballar a l’Institut Poal de Reumatologia abans d’estudiar l’especialitat i em vaig començar a enganxar. L’esport i la rehabilitació encaixen molt bé, encara que hauria pogut fer qualsevol especialitat perquè totes em resulten molt interessants. 

Entre professió i afició, pots escollir?

M’agradaria més dedicar-me a l’esport, però tinc 60 anys i això haurà d’esperar una mica.

Apliques a la feina recursos que fas servir a l’esport?

Òbviament, coses com la capacitat mental van molt bé per afrontar la pressió i mantenir la concentració. A més, dins l’esport la gent és molt positiva i això facilita el treball. Quan la cosa està molt negra, sempre trobem el blanc. 

I el treball en equip?

Per descomptat. Però jo tinc el luxe de treballar amb un equip que fa goig. Som 18 professionals i realment els considero una família. Hi ha companys que van junts de vacances, hi ha molta afinitat i és important que la gent s’estimi i es respecti.

Com és la feina d’una unitat de rehabilitació d’atenció primària?

La unitat del CAP Drassanes és un gran equip i tenim la sort de disposar de logopedes d’un alt nivell. Estic orgullosa. Pel que fa a la feina, la part de prevenció de dolors de patologia crònica és la que més m’agrada de la rehabilitació, perquè es poden evitar lesions i una sèrie de patologies. I també el tractament de seqüeles, ja siguin neurològiques, traumàtiques…

“Poder oferir un grup respiratori és un luxe ja que tenim molta població amb MPOC i només hi ha demanda per fer-ne dos l’any. El mateix passa amb el grup d’incontinència urinària quan és un problema molt freqüent entre les dones”.

Es promou l’activitat física entre els usuaris de la unitat?

Estem intentant posar en marxa activitats de marxa nòrdica, tenim muntats els grups d’escola d’esquena basada amb exercicis de flexibilitat i elasticitat, grups de genoll, de propiocepció (capacitat de percepció de la posició del cos i de les seves parts), de síndrome subacromial (lesió per l’ús excessiu de l’espatlla) i d’altres. Treballem molt la prevenció. L’exercici per a la Unitat de Rehabilitació és bàsic especialment en patologia mecànica crònica… Aquí promovem la prevenció a nivell de biomecànica, estàtica, elasticitat, flexibilitat, potenciació de musculatura i equilibri. El concepte de rehabilitació i repòs no té sentit. Una persona s’ha de moure encara que tingui una mica de dolor. Per altra banda, l’activitat física s’hauria de promoure més entre els professionals de la salut.

La gran aposta és la prevenció?

Fem molta prevenció quant a grups de postpart, grup de gonartrosi o d’escola d’esquena. Nosaltres invertim molt en prevenció, sempre grupalment. Vam treballar una època amb nens com agafar pes, la posició en escriure, com seure. I, al final, els infants van fer un taller pels pares. Va ser una gran experiència, però no ho podem repetir tant com voldríem.

Aquests grups de prevenció tenen molta demanda?

Tenim protocols establerts de derivació amb els professionals dels CAP. Ens agradaria tenir més derivació d’usuaris cap als grups. Poder oferir un grup respiratori és un luxe, ja que tenim molta població amb MPOC (malaltia pulmonar obstructiva crònica) i només hi ha demanda per fer-ne dos l’any com a màxim. El mateix passa amb el grup d’incontinència urinària, quan és un problema molt freqüent entre les dones.

I quins poden ser els motius de la manca de demanda si hi ha població de referència i els resultats estan contrastats?

Pot haver-hi diferents factors: la població del districte de Ciutat Vella que parla castellà i català crec que és reduïda, tenim un alt percentatge d‘immigració. És una barrera idiomàtica i cultural.

Es poden fer més accions per millorar aquest aspecte?

Els grups es nodreixen de les persones que deriven metges i metgesses de família dels nostres quatre CAP de referència (Casc Antic, Doctor Lluís Sayé, Drassanes i Gòtic). Fem reunions amb els equips i repassem els protocols d’inclusió i exclusió als grups però hem d’entendre que tenen moltes coses a valorar davant d’una patologia. De moment, hem aconseguit que les persones usuàries vagin directament de la consulta del CAP al grup de treball sense passar per una visita intermèdia amb l’especialista rehabilitador i facilitar així la gestió.

Baner_parlem_amb_GTBCN_entrevistes