“Sense cap dubte amb el coronavirus hem tret molta feina als hospitals”

Publicat el 28 de setembre de 2020

Marc Campanario Murcia 
Tècnic Superior Sanitari en Imatge per al Diagnòstic al Servei de Diagnòstic per la Imatge (SDPI) del CAP Manso

Marc Campanario (1991) és un professional d’atenció primària que realitza proves radiològiques al Servei de Diagnòstic per la Imatge (SDPI) del CAP Manso, que també ha vist com canviava radicalment la situació amb la pandèmia del coronavirus. Per fer-hi front, els SDPI s’han reorganitzat amb l’objectiu d’augmentar la capacitat diagnòstica, ajudar en la resolució de les complicacions de la malaltia i atendre millor la ciutadania. El tècnic explica les claus i la importància d’aquest servei dintre del sistema sanitari, es mostra satisfet per la tasca desenvolupada i aposta per una atenció sanitària més propera i humana. 

Com et vas decidir per estudiar diagnòstic per la imatge?
Vaig començar a estudiar infermeria per nota, per vocació, i perquè la meva mare és infermera però em va agafar en un moment difícil i al cap de dos anys ho vaig deixar. Després em vaig treure auxiliar d’infermeria i vaig treballar dos anys en un geriàtric. Va ser una època de creixement personal, on vaig viure situacions agradables i desagradables i on em va quedar clar que em dedicaria a la sanitat. 

Després vaig fer suplències de zelador a l’Hospital de Sant Pau, on portava pacients a fer-se proves i vaig començar a familiaritzar-me amb la radiologia. Al mes següent ja estava matriculat al Grau Superior d’Imatge per al Diagnòstic i, durant les meves pràctiques al Grup Manchón em van contractar sense acabar els estudis, cosa que va ser una motivació important. 

Dos anys després, vaig començar suplències als serveis de radiologia de l’Hospital de Sant Pau i a clíniques privades però la situació laboral estava una mica parada. Llavors vaig anar a l’Escola SAM Claret per continuar la formació amb el Grau Superior de Radioteràpia, que està en la mateixa línia de la formació que ja tenia. Però em van comentar la possibilitat d’obtenir un graduat universitari amb la Universitat Atlàntica de Portugal, amb dos anys més d’estudi. La universitat cedia 10 places a Barcelona a través d’aquesta escola i ens permetia una formació universitària per a tècnics que no existeix a l’Estat espanyol i suposa un punt diferencial quan entregues un currículum. De fet, des que vaig acabar el 2017 no m’ha faltat la feina. 

Quan arribes a l’Institut Català de la Salut?
El 2016 gràcies a una suplència al Servei de Diagnòstic per la Imatge (SDPI) del CAP Drassanes. Els meus responsables van quedar contents i van facilitar l’arribada a l’SDPI Manso. M’agradaria fer a l’ICS la base de la meva carrera i, si puc, ho complementaria amb altres coses. 

Amb quines coses?
Des de fa un temps venen estudiants de pràctiques al servei de radiologia del CAP Manso i m’he adonat que m’agrada la docència, així que intentaré fer aquest pas.

Per què vas decidir dedicar-te al diagnòstic per la imatge?
És un treball sanitari molt necessari amb un ventall molt ampli de possibilitats. Pots fer radiografies, TAC (Tomografia Axial Computaritzada), ressonàncies magnètiques… I cada prova és dinàmica i diferent. Què sàpigues fer bé una prova no vol dir que sàpigues fer bé la resta. I, pel que fa a l’ecografia, tant de bo d’aquí a pocs anys puguem fer-les els tècnics, com succeeix a altres països. També és una feina que canvia en funció si treballes a l’atenció primària, a l’hospital, a una institució pública o una privada.

Hi ha algun aspecte que t’agradi especialment?
A mi m’agrada molt la interacció amb els pacients, atendre’ls i escoltar-los és una part molt important de la sanitat. Jo soc partidari d’una sanitat amb un vincle més emocional dintre de les possibilitats de cada servei i de cada torn. No pots fer proves com si fossin un ramat, almenys el pacient ha de poder explicar els seus neguits. Per altra banda, crec que és una feina amb poca oferta de llocs de treball i on els tècnics ens sentim poc estimats i una mica invisibles dintre del món sanitari. Per això, qui ens vulgui conèixer, estem oberts a explicar-li què fem.

“M’agrada molt la interacció amb els pacients, atendre’ls i escoltar-los és una part molt important de la sanitat. Jo soc partidari d’una sanitat amb un vincle més emocional dintre de les possibilitats de cada servei i de cada torn”.

Quin és l’objectiu de la imatge per al diagnòstic?
La nostra competència és, amb la menor exposició possible a la radiació, obtenir la millor imatge possible que permeti donar un diagnòstic encertat. La imatge que obtens canvia en funció de com orientis la projecció, per tant has de saber la imatge idònia per a cada patologia. El resultat d’una radiografia de tòrax inspirat és diferent que un tòrax expirat. I, en cas de dubte, tenim el metge radiòleg per donar-nos suport.

A banda de les tècniques és important la perícia del tècnic?
Hi ha unes tècniques establertes, però sabem que dos o tres graus d’inclinació et poden donar una perspectiva diferent i correcta, en funció del que necessitis veure. Això t’ho dona l’experiència i els hàbits. Jo sempre em fixo molt amb els companys amb més experiència. A més, la radiologia ha canviat molt en els últims 30 anys. Hem passat de revelar amb líquids i tenir resultats en una hora a les màquines digitals que et donen resultats en un minut.

Quines són les parts del cos més difícils d’explorar?
Una radiografia de crani és molt complicada, però es tracta d’una tècnica obsoleta i avui en dia et demanen un TAC. En aquest sentit, la radiografia convencional està molt definida, mentre que un TAC i una ressonància són més difícils perquè, en una mateixa part del cos, es poden realitzar molts filtratges perquè la imatge final sigui diferent.

Els tècnics d’imatge per al diagnòstic sou els primers a veure el resultat i, en algunes ocasions, coneixeu el diagnòstic, però no podeu informar el pacient. Com ho gestiones?
Per la meva manera de ser m’encantaria informar els pacients, però hem d’entendre que no és tan fàcil. Una fractura es pot veure clarament però hi ha altres diagnòstics més complexos, com un tòrax, on es poden veure i interpretar moltes patologies. Un tumor és semblant a una pneumònia i això requereix la formació d’un metge radiòleg i la informació que té a través de la història clínica. Per tant, no es pot avançar mai informació per molt tossuts o molta pressió que et faci la persona usuària.

Us pregunten molt?
Pregunten sempre i hem de reconduir la situació cap a un clima de tranquil·litat i confiança.

Com descriuries la missió de la radiologia que es realitza a l’atenció primària?
Crec que la nostra missió és augmentar la capacitat de diagnòstic de l’atenció primària i, al mateix temps, treure feina als hospitals de les patologies menys agudes. Per exemple, abans s’anava a l’hospital per problemes com un esquinç de turmell, i ara ho assumeix la primària. Ara fem exàmens de primera línia, però quan facin la remodelació de la radiologia de CAP Manso, amb màquines per fer TAC i ressonàncies, espero que encara assumim més capacitat de diagnòstic.

Hi ha alguna patologia on la radiologia de l’atenció primària realitzi especialment aquesta tasca de contenció de pacients perquè no arribin a l’hospital?
Sense cap dubte amb el coronavirus hem tret molta feina als hospitals. De mitjana, tenim unes 30 peticiones al dia i, durant les setmanes més dures de la pandèmia, hem arribat a fer 150 pacients amb un 50% de sospita de la COVID-19. Diguem sospita perquè radiològicament no pots confirmar la malaltia però veiem la pneumònia i, en el context epidemiològic, era un probable coronavirus.

Que fèieu amb aquestes persones?
Aquestes persones les enviàvem a l’hospital amb la prova i l’informe del radiòleg, i allà decidien si ingressaven, o marxaven confinades a casa o a un hotel salut.

Quin tipus de persones us arribaven?
Venien derivats des dels equips d’atenció primària. Alguns venien molt espantats perquè els mitjans de comunicació no parlaven d’altra cosa i es posaven a plorar només entrar, ja que no sabien que els passaria. Altres ens agraïen la feina, d’altres s’enfadaven. Hem viscut situacions molt extremes sentimentalment. Tenim un company que feia la tasca d’informar i derivar els pacients a l’hospital i es trobava amb històries dramàtiques. A vegades havíem de substituir-lo perquè pugues descansar psicològicament uns minuts. També impacta veure com són ‘èxitus’ alguns pacients que havien passat feia pocs dies pel nostre servei. La realitat va canviar totalment respecte a principis de març.

Quines mesures de protecció teniu habitualment?
Portem un dosímetre que mesura la radiació i que es llegeix cada mes. Jo sempre he donat zero. Estem protegits ja que les parets som plomades, mantenim la distància des del focus de radiació i, si ens hem d’apropar al pacient, tenim davantals, guants…

I com van canviar les mesures amb la pandèmia?
Hem viscut la mateixa situació que tots els companys de la sanitat. La situació va avançar tan ràpidament que, de sobte, ja no podíem treballar sense els equips de protecció individual (EPI) i el material era limitat. Però em consta que els nostres responsables han treballat perquè tinguéssim els equips que necessitàvem. Precisament uns dies abans de l’estat d’alarma ja vam començar a fer servir la mascareta perquè venien més peticions de les habituals per fer radiografies de tòrax. No sé si això em va salvar d’agafar el coronavirus, però almenys no vaig haver d’aïllar-me a casa per haver tingut contacte sense protecció amb positius. 

Com valores l’experiència que has viscut?
La veritat és que estic content d’haver pogut ajudar en aquesta situació, hi havia moments d’incertesa però al final es queda un sentiment de satisfacció. Jo soc jove i em sentia amb energia. Després d’unes setmanes la part física es manté però la psicològica comença a passar factura. No obstant crec que vam fer bona feina, encara que sempre hi ha coses a millorar.

Baner_parlem_amb_GTBCN_entrevistes